Sala de l'exposició al Palau Güell

Tipologia de públic

Icono General General
Facebook Facebook Facebook Facebook

Obres de la col·lecció de la Fundació Güell

«Obres de la col·lecció de la Fundació Güell. El nostre compromís és amb el brot» és una exposició que dona a conèixer la singularitat de la col·lecció, la ressitua i la posa en diàleg amb la història de l’art contemporani.

Compreu l'entrada al Palau Güell. Fins a l'octubre de 2025.

Presentació

Per primera vegada, una selecció acurada d’obres de la col·lecció d’art contemporani de la Fundació Güell s’exposa en un espai tan singular i lligat a la família Güell com és el Palau Güell, cosa que permet connectar les seves activitats de mecenatge passades, presents i futures. Es tracta d’un conjunt d’obres produïdes gràcies a la Beca d’Arts Visuals de la Fundació des de la dècada de 1980 fins a l’actualitat. En col·laboració amb la Diputació de Barcelona, aquestes obres són presentades anualment al Palau Güell, juntament amb els resultats de joves investigadors, també becats, en l’àmbit de les arts visuals, la música i (des del 2023) l’arquitectura. Obres de la col·lecció de la Fundació Güell. El nostre compromís és amb el brot vol donar a conèixer la singularitat de la col·lecció, ressituar-la i posar-la en diàleg amb la història de l’art contemporani.

Les coses neixen dels seus propis principis. Ajuda’ns a protegir-ne la singularitat; el seu compromís és amb el brot. Contra la totalitat, contra el sentit recte, contra les gramàtiques fictícies del relat. El nostre únic compromís és amb el brot. Avisa els lacedemonis que estem en moviment. Estem en moviment! 

Text d’Arrel de xicoira, flor de camomila per Rafael Guijarro, 2023

Pujar Pujar

La Fundació Güell

La història de la col·lecció d’art contemporani de la Fundació Güell està lligada als seus orígens com a institució. El 1956, Juan Antonio Güell i López, comte de Güell, empresari, polític i intel·lectual, alcalde de Barcelona i president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, constitueix una fundació dedicada a la protecció i la promoció de joves artistes de les terres catalanes, valencianes i balears. Continua així la tasca de mecenatge iniciada pels seus pares, Isabel López i Bru i Eusebi Güell i Bacigalupi, protectors d’Antoni Gaudí i impulsors del Palau Güell. La seu social s’estableix a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, i s’inicia la col·laboració amb institucions com el Reial Cercle Artístic - Institut Barcelonès d’Art, el Cercle Artístic de Sant Lluc i l’Orfeó Català.

Sota la presidència d’Eusebi Güell i Jover (1956-1990) i de Carles Güell i de Sentmenat (1991-2012), des de la Fundació s’impulsa la col·laboració amb institucions dedicades al foment de l’art i la música a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.
 

Pujar Pujar

Les beques

Es concedeixen subvencions a escoles amb projectes aplicats de pedagogies artístiques, premis de composició i interpretació musical i d’edició d’estudis sobre història de l’art, així com ajuts per a la celebració de concerts i l’adequació d’espais culturals. Entre finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta, comencen a convocar-se regularment beques destinades a la producció artística d’escultura, pintura, gravat i dibuix, el fruit de les quals és l’origen de la col·lecció actual.

El 2013, Eusebi Güell i Malet assumeix la presidència, càrrec que continua ocupant actualment, i potencia un nou gir en les activitats de la Fundació pel que fa a la gestió del patrimoni i la col·laboració amb altres institucions. Es reprenen els vincles amb el Palau Güell, que havia passat a mans de la Diputació de Barcelona el 1945, llegat per Mercè Güell. A banda de les beques esmentades d’arts visuals i música, comença a convocar-se també un premi d’arquitectura. Des de l’any 2014, el Palau Güell acull la presentació anual dels joves artistes, músics i investigadors becats per la Fundació Güell.
 

Pujar Pujar

Àmbit 1

Les primeres obres de la col·lecció daten de la dècada de 1980. El que veiem és el resultat de la pràctica d’artistes formats en el context català de les dècades de 1970 i 1980. Hereus dels llenguatges de les avantguardes històriques, desdibuixen aquí els límits conceptuals entre tradició, modernitat, figuració i abstracció. El domini tècnic dels materials, el modelatge de la figura humana, sobretot la femenina, i la reflexió entorn del mateix llenguatge plàstic són punts en comú entre les obres que s’exposen aquí, algunes de les quals són resultat de l’exercici pràctic de joves alumnes de belles arts que, amb el temps, han pres derives diverses quant a trajectòria professional.

Alícia Alegre, amb Sospir (1983), treballa a partir de les possibilitats materials del bronze, accentuant-ne la potencialitat de corporalitat i natura. El resultat són volums tridimensionals contundents, en els quals podem identificar aquesta idiosincràsia mediterrània que podem rastrejar en l’art contemporani català al llarg del segle
XX. Entra en diàleg amb Banyant (1985), de Jaime de Córdoba, i Figura femenina (1987), de Josep Ignasi Alegre, ambdues treballades en talla directa d’alabastre.
En aquesta línia, Teresa Riba, amb la terracota Bust femení (1988), connecta amb les possibilitats expressives del rostre. Formes corpulentes i sensuals que mostren el domini en la factura de l’anatomia femenina i reten homenatge formal a obres modèliques de la modernitat escultòrica.
El conjunt d’escultura produïda entre els anys noranta del segle passat i inicis dels 2000 continua la tendència de reinterpretació de temes tradicionals en clau desconstructiva quant al llenguatge, i fa gala del domini tècnic, alhora que manté l’essència de la col·lecció assolida al llarg dels anys anteriors. Ens ho mostren Rosa Maria Bessó Carreras, amb Serena (2000), i Raquel Maneu Castells, amb Figura femenina dempeus (2002).

La potència corporal i el cos femení continuen sent temes predilectes per tractar des de la tridimensionalitat. També treballen des d’aquesta perspectiva Sofia Isus, amb Sense títol (2004); Miguel Pang Ly, amb Figura femenina (2006), i Alba Aragonés, amb Figura femenina (2008). 

El conjunt d’escultures genera un diàleg entorn de la plàstica i el treball de les formes, en el qual entren en joc la tècnica i les possibilitats expressives dels materials.
 

Pujar Pujar

Àmbit 2

Inaugura la dècada de 1990 el conjunt d’Eulàlia Borrut Casas: Natura morta. Fruites (1993), Noia i gos (1993) i Natura morta. Pa i pastisseria (1993) són tres pintures concebudes com a part d’una sèrie d’influència pop dedicada a la representació de la quotidianitat moderna. Borrut reinterpreta gèneres tradicionals com les natures mortes en clau contemporània: la dona moderna com a subjecte, jocs amb el gos o àpats a base de brioxeria i fruita configuren escenaris comuns en l’imaginari actual. Gabriela Gallego explora les possibilitats de la pintura de paisatge contemporània amb El Cabanyal #12 (2011). Ens mostra la geometria urbana paradoxal i impossible conformada per blocs de pisos i cases modernistes del popular barri mariner valencià, conegut recentment per les operacions d’especulació immobiliària i els processos de gentrificació que fan perillar l’essència del territori sorollista per excel·lència. Noi assegut (2007), de Carles Bartolomé Ibars, i Osetia (Ossètia, 2013), d’Estela Ortiz, són exercicis de retrat figuratiu amb un pes conceptual que ens trasllada a l’esfera íntima dels retratats. Des de l’àmbit del dibuix i la il·lustració, Marcel Rubió recull a Il·lustracions per a Ícar (2013) imatges dissenyades per acompanyar el poemari Ícar i set poemes, d’Adrià Targa.

Pujar Pujar

Àmbit 3

A partir de la segona dècada del segle XXI es produeix un gir conceptual a escala de col·lecció. Les obres que es mostren aquí obren el camí cap a la contemporaneïtat en termes de llenguatge, amb la combinació d’arts plàstiques amb audiovisuals, performances o instal·lacions, entre altres. L’essència d’aquesta part de la col·lecció són la interdisciplinarietat i les noves preocupacions artístiques connectades amb la lògica cultural del moment. El resultat és una multiplicitat de veus individuals que, en conjunt, expliquen històries pròpies i plurals. Miquel Grima treballa des del camp de la imatgeria festiva i l’escenografia. A l’estudi Morfologia pètria (2012), fet amb la tècnica de talla directa de còdols de marbre, explora les possibilitats expressives del que és grotesc a partir de rostres de personatges teatrals. Esther Pi treballa des de l’escultura, la instal·lació o la performance. A Cor fort (2009) i a Dues gotes d’aigua (2010), els materials adquireixen una càrrega simbòlica per demostrar la potencialitat, i alhora la fragilitat, dels cossos, així com la seva connexió amb la natura. Lluc Baños presenta una maqueta del projecte /_ßuk_ðó/ (2013), una instal·lació escultòrica consistent en un conjunt de rèpliques de pedra tallada, a mida real, d’objectes trobats que ha ressituat permanentment al voltant del seu estudi de la Floresta (Lleida). El pas del temps i l’acció de la natura han anat afectant i modificant el conjunt.
Berta Blanca T. Ivanow mostra el seu procés d’experimentació material en format escultòric a Contemplatio (Contemplació, 2016), que posteriorment va derivar en el projecte audiovisual Mujer vacío (Dona buit, 2018), en què dansa, escultura i cinema s’entremesclen a manera de reflexió visual sobre la feminitat. Anna Plaza, amb Sense títol (2013), tempteja a través del dibuix els límits de la figura humana associats al moviment i a la dansa: en aquest cas, amb les mans, que podrien simular les d’una bailaora.
 

Pujar Pujar

Àmbit 4

Eulàlia Rovira i Adrian Schindler reprenen la potencialitat dels cossos i de la matèria com a tema central de la peça Keel/reef (Quilla/escull, 2019). L’ornament, corporal i arquitectònic, es planteja com un lloc possible des d’on confrontar les relacions tensionades que es mantenen amb l’entorn i l’alteritat en un món postcolonial i ecocida. Helena Vinent reflexiona, a Dispositius per a un escenari tolit (2019), sobre la identitat dels cossos etiquetats com a discapacitats.

Des del seu lloc d’enunciació com a persona sorda, experimenta entorn de la hibridació de cossos i tecnologies i les possibilitats de deriva posthumana. Historias del arte (Històries de l'art, 2022) i Mirada llama (Mirada flama, 2022), d’Aldo Urbano, ens mostren un tast d’un projecte definit per l’artista com a experiment pictòric i literari que se centra en la narrativa de les històries de l’art o de la pintura presents en l’imaginari de la creació: en aquest cas, desbordades, fruit d’experiències catàrtiques, plasmades visualment amb colors i vibracions capaços de generar experiències emocionals extremes.
Die blaue Blume im Land der Technik (La flor blava al país de la tecnologia, 2023), d’Albert García-Alzórriz, és un estudi audiovisual sobre la relació entre el cos humà i la tecnologia hospitalària d’última generació. La potencialitat sonora i visual contribueix a crear una densa atmosfera d’incertesa en la qual es veu immers l’espectador.
Principi, principi, principi (2023), de Mar Reykjavik, és un assaig fílmic en què l’artista explora la potencialitat dels principis. Una obra que mai s’acaba, en la qual es presenten fins a set possibles inicis, set brots, en contra del relat lineal imperant en les formes narratives.

En paraules de Rafa Guijarro, autor del text que acompanya l’obra, «Mar Reykjavik proposa un sistema de comunicació específic en què es desplega una trama suspesa travessada per set brots –set cossos fílmics intactes– que, al seu torn, estructuren un únic brot, la pertinència del qual respon només al seu propi impuls d’aparició. Set principis que conformen un organisme autònom des del qual es pretén emancipar el fenomen de l’aparició –el brot– de la seva relació de dependència amb la resta d’elements de configuració del relat».

Pujar Pujar

Crèdits

Obres de la col·lecció de la Fundació Güell. El nostre compromís és amb el brot

Organitza
Direcció del Palau Güell. Àrea de Cultura. Diputació de Barcelona
Fundació Güell

Comissariat i textos
Vera Renau Alejandro

Coordinació
Direcció del Palau Güell
Subdirecció d’Imatge Corporativa i Promoció Institucional. Diputació de Barcelona

Disseny expositiu i coordinació de muntatge
Cristina Casabona

Disseny gràfic
Subdirecció d’Imatge Corporativa i Promoció Institucional. Diputació de Barcelona

Producció i muntatge
Maud Gran Format, SL

Pujar Pujar